Antoni Gelonch ens va explicar qui era i com era amb el rerefons de la Lleida del segle passat, una ciutat emboirada, que sortia de la foscor de la postguerra seguint una llum molt tènue i enfrontada a tots els vents, en el primer volum de les seves memòries: Quan érem lleidatans. Ara, ens presenta el tercer volum, en el qual repassa el seu retorn a Lleida el setembre del 2021. Hi torna, certament, amb més arrugues al front i sent conscient que les neus del temps li han argentat les temples. Hi torna després de donar algunes voltes i dhaver viscut en latituds diferents, preguntant-se primer de tot qui és i, acte seguit, fent una anàlisi, la seva personal, de la ciutat que sha trobat ara , com lha trobat i a qui hi ha trobat. I ho fa des de lestima, però des de la distància que permet el pas del temps i de no haver-hi estat involucrat en el dia a dia. Una anàlisi que pretén ser positiva, però alhora sincera i voluntàriament agosarada.